En aquesta nova entrevista de la meva secció «Charlas con salud» entrevisto a Antonio Ortí. Antonio és periodista i escriu en mitjans com La Vanguardia i Objetivo Bienestar. Ha escrit vuit llibres entre els quals destaca «Comer o no comer», una publicació on respon a 100 mites de l’alimentació. A més, té una web amb el mateix nom que pretén ser un observatori sobre mites alimentaris i dietes miracle.
Entrevista sobre mites de l’alimentació i dietes miracle amb Antonio Ortí
Hola Antonio. M’agradaria començar aquesta entrevista amb el plat fort, els mites. D’on surten els mites de l’alimentació? Per què n’hi ha tants?
Els antropòlegs aventuren una hipòtesi en la qual l’argument del nombre de mites és igual a l’augment del nombre d’aliments. Per tant, ara n’hi hauria més que mai perquè també hi ha més aliments que en cap altra època.
O sigui que com que tenim més varietat de productes alimentaris, també sorgeixen més mites al voltant d’aquests productes.
Podria ser, encara que tampoc crec que sigui la principal causa. Jo crec que l’alimentació s’ha convertit en un assumpte molt embullat i molt important al mateix temps, on cadascú fa servir les seves pròpies teories. Com sorgeixen aquests mites? Doncs de molt diverses maneres. A vegades pot ser un comentari de cafè, copa i puro; altres vegades és un remei de l’àvia; també pot ser un web que vol augmentar el nombre de visites i treu un titular molt impactant.
¿I quina és la causa de la propagació d’aquestes creences?
És possible que influïm els periodistes, que actuem com a corretja de transmissió. Però ara que veig que rius, aquí apareix el dubte de què va ser primer si l’ou o la gallina. Per que clar, els periodistes en teoria no sabem de nutrició, llevat dels que ens hem especialitzat una miqueta, encara que tampoc som experts. Amb això et vull dir que els mites surten d’alguna part i moltes vegades els creeu els propis nutricionistes.
Home…
Fixa’t en la diferent consideració que han tingut els aliments des de fa uns anys fins ara. Abans d’aquesta entrevista estàvem parlant sobre el colesterol.
Sí.
Doncs fa res es deia que l’oli d’oliva i el peix blau eren molt dolents per al colesterol.
Bueno i l’ou, que encara se segueix dient encara que s’ha comprovat que no és així.
És clar, això tampoc ho vam dir als periodistes. Vau ser els nutricionistes, que us veu equivocar, perquè la nutrició és una ciència canviant. En aquells moments l’enemic públic número u eren els greixos, com després ho serien els hidrats de carboni i també les proteïnes i això va donar lloc a unes determinades creences.
Cal dir que els mites moltes vegades es transmeten innocentment, perquè d’alguna manera són dreceres. Són petits secrets que ningú sap i que es transmeten una mica clandestinament i clar… quan et diuen una cosa que és increïble i que a més és secreta doncs el teu al seu torn tens moltes ganes de fer-la córrer. Però altres vegades no, altres vegades hi ha un interès econòmic darrere del mite. Darrere d’aquest interès hi pot haver un metge que encoratja una dieta miracle o una nutricionista que està fent ara el que es diu «investigació aplicada».
¿Investigació aplicada?
Em refereixo a quan ve una multinacional i et demana que investiguis per a un determinat producte, perquè ells puguin utilitzar les teves investigacions com a argument de venda. Amb aquest tipus d’estudis el que es fa és una mica exagerar.
Se sol mostrar una part de la realitat
Però no una part essencial, sinó la part més enlluernadora. Això em porta al cap una frase de l’humanista José Luis Sampedro. Ell deia que els periodistes i en aquest cas els nutricionistes també per extensió, hauríem de donar a llum més que enlluernar. No obstant això la tendència actual és la contrària. Es tendeix més a enlluernar que a donar a llum.
Quan els professionals de la salut transmeten un missatge han de donar a llum i no enlluernar. Clic para tuitear
Que és el que busca un periodista quan necessita un titular… no?
Però clar, per al·lusions et diré que quan parles dels periodistes, és com parlar dels catalans, o dels espanyols o de les dones, o dels economistes…
Tens raó, no cal generalitzar. Però estaràs d’acord en que hi ha molts periodistes que busquen aquest tipus de titular.
Jo en aquests temps de descrèdit de la professió, et diria que els periodistes aportem el mètode científic. Estem en una època de molta opinió i en la qual qualsevol pot opinar de qualsevol cosa. Però hi ha coses que no són opinables, per exemple, tu ara t’has rigut i això és així, no és opinable. El que fem els periodistes és parlar amb la gent que en sap, confrontar una mica les opinions i llegir molt i investigar prou fins a tenir una opinió formada.
Ara em ve al cap quan va sortir la notícia de l’OMS i la carn vermella. La notícia va ser coberta per tots els mitjans, no només per aquells que solen cobrir notícies d’alimentació i salut, perquè la notícia era molt alarmant. En general les notícies aportaven més por que informació, és a dir, més que donar a llum enlluernaven.
Però no ho diràs de tots els articles.
No, és clar, no tots…
Tot això de la carn se sabia des de feia anys. El que no entenc és per què no es va dir abans. ¿Tu saps la resposta?
Van fer una revisió de diferents estudis que ja s’havien dut a terme per treure conclusions. Va ser llavors quan van publicar la notificació però els estudis eren de fa anys.
Jo el problema que veig tal com recordo el que va succeir, és que no es contextualitzaven aquestes informacions. Es deia que el consum de 50 g, de carn processada augmentava en un 18% les probabilitats del càncer de còlon i recte. És clar, el que caldria dir al costat d’això és que el tabac l’incrementa un 1.500% i que l’alcohol, també el vi i la cervesa el consum fomenten alguns nutricionistes, l’incrementa en un 600%. Quan et donen poc espai i no et donen temps és normal caure en informacions d’aquest tipus que són més sensacionalistes que una altra cosa.
Avui en dia l’alimentació no només serveix com a acte de nutrició, sinó que també s’utilitza molt per expressar ideologies ¿D’on creus que sorgeixen les tribus gastronòmiques?
Abans, alimentar-se es feia principalment per raons fisiològiques, per nodrir-se, com el tu bé dius. Avui sembla que s’ha convertit en una altra cosa, que una persona amb l’alimentació a part de nodrir-se vol expressar una mica quina és la seva visió del món i de la teva ideologia.
L'alimentació no només serveix per nodrir-se sinó també per expressar ideologies i valors Clic para tuitear
Per exemple?
Cada vegada hi ha més partits nutricionals, fins al punt que cada vegada hi ha més faccions que volen transformar la societat a partir de l’estómac. Avui dia és bastant difícil ser «gatroapolític». Aquests partits s’aparten del que seria el centre sociològic que hauria d’estar situat en ser omnívor. Ara tens el partit dels defensors dels remeis de l’àvia, els paleolítics, els dejunadors (dels dejunadors terapèutics perquè quan et cobren a 600 € per una setmana de dejuni t’han de dir que és terapèutic), el partit dels ayurvedes …
Els vegans …
Tota aquesta gent el que expressa és una concepció del món i en aquest sentit, quan tu els intentes, i això a mi m’ha passat, convèncer amb arguments nutricionals, és totalment impossible per bons que siguin els arguments. El que ells exposen està molt més enllà de la nutrició. Com deia Arnold Bender, un nutricionista britànic, la gent creu el que vol creure amb independència dels fets. I és així, són com religions laiques. A més s’ajunta una altra cosa, i és que cada vegada creiem menys en el més enllà per creure més en el més aquí.
Per l’època en què estem vivint si que és veritat que la gent té molta tendència, sobretot també amb l’alimentació, a anar-se’n cap a orient. A l’orient cada aliment és un medicament i aquesta concepció està en l’origen de molts dels mites.
És clar la gent vol creure que menjant un determinat aliment millorarà el seu estat de salut.
La gent vol creure. Creure, ho deixem aquí. I després vol creure, perquè està farta de pastilles i de remeis farmacològics, amb raó, que el que s’aconsegueix amb un fàrmac ho pot aconseguir amb un aliment. Òbviament no sempre és així.
Amb tot el que t’acabo de dir, crec que l’alimentació hauria de ser molt més vegetal com fa 30 o 40 anys. El que passa és que quan es parla de la dieta mediterrània, no és perquè la gent ho triés voluntàriament. Era una situació que venia imposada, hi havia molt pocs productes, gairebé tots vegetals i la gent pujava escales perquè no hi havia ascensors.
Bé, en això consisteix la dieta mediterrània.
Sí però no va ser una situació lliure i voluntària, que tindria molt més mèrit. Per anar bé, podent fer altres coses, la gent en aquell temps hagués optat per la dieta mediterrània. En aquell moment puntual les circumstàncies van portar a que s’apliqués una dieta que després ha estat enaltida, amb raó, com la més saludable del món.
Moltes gràcies per l’entrevista Antonio.
Gràcies a tu.
Deja una respuesta