En aquesta entrevista de «Charlas con salud» tinc el plaer de parlar amb la psicòloga i coach especialista en Teràpia Breu Estratègica, Júlia Pascual. Amb ella parlaré sobre la relació entre les dietes d’aprimament i la psicologia.
La Júlia dóna classes en el màster de Teràpia Breu Estratègica i en el Màster de comunicació problem solving i coaching estratègic de Barcelona i Madrid. Dirigeix el grup de treball de Teràpia Breu Estratègica del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya.
A continuació et deixo la nostra conversa sobre psicologia en les dietes d’aprimament.
Hi ha gent que abans de fer una dieta ja se sent derrotada. Quin consell els donaries a aquelles persones que senten que perdre pes és una batalla perduda?
El primer que els diria és la cita de Henry Ford: «El fracàs et dóna la oportunitat de començar de nou d’una manera més intel·ligent». Què vol dir això? Els recomanaria analitzar totes les solucions intentades que no han funcionat en processos d’aprimament, què has intentat fer que no ha funcionat? Analitza-ho bé i comença un altre procés d’aprimament que no et vengui una altra vegada unes solucions iguals o semblants a les que abans has fet.
Vols dir que, si has fet una dieta que no t’ha anat bé no tornar a fer la mateixa dieta?
Exactament. Si per exemple, el teu dietista sempre t’ha prohibit els mateixos aliments i tu ja saps que has fracassat en això, demana-li que no et vengui una dieta del mateix estil sinó que canviïs. De la mateixa manera, pots demanar-li que et recomani altres tipus d’ajuda. Pensa que si fem sempre el mateix, obtindrem els mateixos resultats. Així que la persona, si vol resultats diferents hauria d’atrevir-se a fer alguna cosa diferent.
Sabem que fer una dieta d’aprimament és un factor que predisposa a tenir un trastorn de la conducta alimentària. Què hem de fer perquè això no passi?
La majoria de dietes són restrictives, és a dir, aporten a la persona un control i a més prohibeixen certs aliments. Si la dieta és fixa i s’allarga massa en el temps i el pacient sent que té prohibits certs aliments (sigui per la dieta pautada o perquè s’ho auto prohibeixen ells mateixos), en la seva ment estarà pensant contínuament «No puc menjar xocolata, no puc menjar xocolata…». Júlia si jo et dic «no pots menjar xocolata, no pots menjar xocolata, no pots menjar xocolata», què estaràs pensant en el teu cap?
En menjar xocolata!
És clar! En la teva ment cada vegada veus més gran el bombó de xocolata. Pensant en el que no pots menjar el que passa és que en la ment cada vegada te l’imagines més. Això és un component de quan ens estem començant a obsessionar. Ja ho deia Oscar Wilde «Si tu voluntàriament renúncies a alguna cosa, al final, inevitablement es torna irrenunciable».
Un control va fantàstic per millorar en la teva vida, però si la persona agafa la dieta com una cosa massa de control, si nota que està sent molt rígida en això, l’excés de control pot provocar una pèrdua de control. I aquí comença el camp del problema, de la patologia.
Un excés de control et porta a perdre el control i tenir un afartament @JuliaPascualGui Clic para tuitear
Freqüentment tinc pacients que tenen afartaments. Alguns de manera puntual o esporàdica i d’altres de manera més freqüent. Com definiries un afartament? Com pot saber una persona si el que li passa és una cosa puntual sense importància o si és un problema que hauria de tractar?
Es pot tenir un dia un afartament perquè tenim moltes ganes de menjar alguna cosa o perquè tenim molta gana aquell dia, i menjar molt i amb plaer. Després ens sentim plens i durant la resta del dia sense ni tan sols pensar-ho, planificar-ho compensem d’alguna manera. Per exemple, si has fet un afartament a les 12 del migdia després a l’hora de dinar no tindràs fam i menjaràs més lleuger o fins i tot durant tota la resta del dia menjaràs molt poquet. Automàticament et vas regularitzant. Aquestes persones que tenen aquest tipus d’afartaments puntualment i que després no li donen massa voltes ni se senten culpables ni senten emocions negatives, espontàniament es van regulant soles.
I en el cas que hi hagi un sentiment de culpabilitat després de tenir un afartament, ja parlaríem d’un altre cas?
És un tema de dinàmiques. Si tu tens un afartament de tant en tant i t’autorregules per que no t’obsessiones amb això, no hi ha cap problema. Però si l’afartament va augmentant en el temps, llavors hi ha un sentiment de culpa o la persona no para de pensar que això no ho hauria d’haver fet, en la seva ment senten que s’estan engreixant i que han perdut el control. En aquests casos la resta del dia s’exerceix un control voluntari excessiu. La resta del dia faran una dieta súper restrictiva, potser només de fruites i verdures. Aquest excés de control és el que realment els farà perdre el control de nou i tornar a tenir un afartament.
Júlia, el problema que tenen les persones que pateixen el trastorn per afartament no està en l’afartament, està en la restricció que fan prèviament per por a tenir un afartament. Aquesta restricció et posa a perdre el control en forma d’afartament.
Podries posar-me algun exemple de trastorn de la conducta alimentària que un dietista – nutricionista es pugui trobar a la consulta i sigui difícil de detectar?
Una de les maneres de detectar-ho és perquè la persona s’adoni que no para de pensar en coses de menjar, en perdre pes, en la seva imatge, en el que ha menjat o ha deixat de menjar, en si està o no està grassa . Després l’entorn de la persona també es pot adonar compte que hi ha un trastorn de la conducta alimentària pels canvis d’humor.
O sigui que el típic que es diu que en fer una dieta una persona es posa de mal humor… per aquí va la cosa?
Exactament, pot ser un avís. Per exemple, si veiem que la persona passa d’estar trista a rabiosa, o a sentir moments d’eufòria però amb molta irritabilitat. Són persones que normalment estan bastant irascibles.
Una vegada em vas parlar d’un concepte sota un nom que, sincerament, em va semblar horrorós… que no havia escoltat mai. Es tracta del vòmiting. Què és?
Des de la teràpia breu estratègica hem detectat el vòmiting. Es tracta de les persones que mengen i vomiten.
Per què mengen i vomiten? Quina diferència hi ha entre el vòmiting i una bulímia o una anorèxia?
Bulímia l’utilitzem per a les persones que obtenen molt plaer de menjar i engolir menjar. Però també s’utilitza el vomitar per poder seguir menjant.
O sigui, no es vomita per compensar els excessos de menjar, sinó vomitar per poder seguir menjant que és el que em dóna plaer.
Així és com es genera el vòmiting. Es pot generar des d’una base bulímica, és a dir, persones que són obeses i tenen afartaments que vomiten per poder seguir menjant, o es pot generar d’una vessant més anorèxica. Seria el cas de persones que tenen por a engreixar-se, volen restringir les ingestes i quan senten que han menjat massa vomiten per sentir-se tranquil·les.
Aquestes persones mengen i vomiten no per por a engreixar-se, sinó perquè repetir menjar i vomitar força vegades genera moltíssim plaer. Imagina’t que de sobte comences a pensar que tens moltes ganes de menjar molts dolços, llavors comences a imaginar-te tots els dolços que et menjaries, i després també penses en el que et vols beure i comences a pensar què ingeriràs després, etc. i aquestes ganes de menjar t’impulsen a anar al supermercat, comprar tot el que has desitjat. Penses a quin lloc aniràs a menjar-t’ho tot, penses què bé a casa no hi haurà ningú!, arribes a casa amb tot aquest menjar, te’l serveixes tot, el menges, el gaudeixes, el devores i després, el descarregues amb el vòmit.
Això que estic descrivint amb aquesta analogia és per explicar-te que la seqüència del problema de menjar i vomitar és gairebé com un acte de la sexualitat.
De veritat?
Sí, primer imaginem la fantasia del nostre amant secret.
Que seria el menjar.
Exacte. Després ho devorem a la intimitat. I després l’última fase de descàrrega no cal que et digui quina és …
La TBE t'ensenya un contra ritual per solucionar el problema de menjar i vomitar @JuliaPascualGui Clic para tuitear
Una persona que es trobi immersa en aquesta dinàmica, què pot fer? Des del punt de vista psicològic, com es pot solucionar aquest problema?
És molt difícil de solucionar al principi per que això dóna molt plaer. Menjar i vomitar dóna tant plaer que aquestes persones només fan això. Deixen absolutament els seus hobbies, les seves relacions de parella, les relacions amb amics, per només tenir temps de fer això, per estar amb el seu amant secret, com jo els dic.
Amb la teràpia breu estratègica un problema difícil no ha de comportar molt de temps per desbloquejar-se si s’entén bé com funciona. Canviem el funcionament per desbloquejar això. Menjar i vomitar és una dinàmica molt obsessiva compulsiva, és a dir, una compulsió per menjar i vomitar. Afegim un contra ritual. Què vol dir? Si això dóna molt plaer intentaré introduir un element en menjar i vomitar perquè en comptes de donar plaer comenci a produir sensacions desagradables. El fàstic que li va produir la primera vegada, que el torni a sentir perquè ja no vulgui vomitar més.
Quantes sessions de teràpia breu estratègica es necessiten per poder tractar aquest problema? De quant temps estem parlant?
Per tractar aquests problemes alimentaris tenim una eficàcia del 85%. En un breu temps desbloquegem la dinàmica, aproximadament necessitem unes 10 sessions que realitzem cada 2-3 setmanes. El consolidament, és a dir, que la persona deixi de fer-ho per a tota la vida, requereix fer sessions cada vegada més espaiades en el temps. A l’inici cada mes, després cada dos mesos, tres mesos, cada sis mesos i finalment un cop l’any.
Moltes gràcies pel teu temps i per compartir els teus coneixements.
Júlia Farré Dietista – Nutricionista
Deja una respuesta